Hi havia una vegada una nena a qui tothom deia
Caputxeta perquè duia una caputxa de color vermell.
Un dia, la seva mare li va dir que anés a
portar mel a la seva àvia, que estaba malalta. Pel camí es va trobar el llop, que li
va dir amb la veu melosa:
—On vas, Caputxeta, amb aquest cistellet?
—Vaig a veure la meva àvia. No m’entretinguis,
que tinc pressa —va contestar la nena.
—Vés-hi per aquest camí, que és més curt i hi
arribaràs abans —la va engañar el llop.
El llop va agafar una drecera i va anar
corrents a casa de l’àvia, la va tancar en un armari i es va ficar al llit a esperar
la Caputxeta.
Quan va arribar la Caputxeta, va trobar que
l’àvia estava molt canviada.
—És perquè estic malalta, filla —va dir-li el
llop fent la veu de l’àvia.
—Per què tens les orelles tan grosses, àvia?
—li va demanar.
—Són per sentir-te més bé —va contestar el
llop.
—I per què tens els ulls tan grossos? —va
insistir la nena.
—Són per veure’t més bé —va dir el llop,
acostant-se a la Caputxeta.
—I per què tens la boca tan grossa? —va dir la
Caputxeta amb una mica de por.
—És per menjar-te més bé! —va cridar el llop
tot llançant-se-li al damunt.
I en aquell moment, uns caçadors que passaven,
en sentir els crits, van entrar a la casa, van fer fora el llop i van treure
l’àvia de l’armari.
