El conte de La Castaneya
Quan arriba la tardor, el bosc s’omple de colors molt bonics: vermell, taronja, groc i marró. El vent comença a bufar i fa remolins amb les fulles dels arbres.
Els castanyers –que són uns arbres que viuen a les zones altes on fa més fred– queden coberts d’uns fruits que van embolcallats amb una clofolla de punxes. Són les castanyes.
Les castanyeres, ben abrigades, s’escampen pels pobles i les ciutats i torren castanyes i moniatos, omplint els carrers amb una oloreta que enamora. En un d’aquests pobles hi tenia una parada la Marieta, la castanyera més popular de la contrada. Ningú no sabia torrar les castanyes com ella ni coure tan bé els moniatos. Per això, i perquè era molt amable, la Marieta tenia sempre un cau de nens i nenes que s’estimaven més esperar-se, que no pas anar a buscar les castanyes a una altra parada. Fins i tot, si alguna criatura no duia prou diners, la Marieta li deia:
-No pateixis, ja ho trobarem un altre dia. Menja-te-les ara que són calentetes.
Allà a la vora hi havia una altra castanyera, envejosa, a qui ningú no comprava castanyes.
-No sé pas què els dóna per tenir tanta clientela! –deia, malcarada.
I aquesta castanyera rondinaire tenia tanta enveja de la Marieta que una nit, quan ningú no la veia, va robar-li totes les castanyes de la parada. L’endemà, com que feia molt de fred, tothom volia una paperineta de castanyes. La Marieta es va trobar la parada buida i es va posar a plorar desconsoladament. Però tots els nens i nenes li van dur castanyes crues perquè la Marieta les torrés. I a la castanyera malcarada li espetegaven als morros les castanyes robades.
Aleshores, la castanyera malcarada, penedida de la seva malifeta, va demanar perdó a la Marieta. Van fer les paus i, a partir d’aquell dia, van treballar juntes sempre més.
Conte publicat per l’editorial Combel, dins la col·lecció «Cavall volador. Sèrie Trot».
Els castanyers –que són uns arbres que viuen a les zones altes on fa més fred– queden coberts d’uns fruits que van embolcallats amb una clofolla de punxes. Són les castanyes.
Les castanyeres, ben abrigades, s’escampen pels pobles i les ciutats i torren castanyes i moniatos, omplint els carrers amb una oloreta que enamora. En un d’aquests pobles hi tenia una parada la Marieta, la castanyera més popular de la contrada. Ningú no sabia torrar les castanyes com ella ni coure tan bé els moniatos. Per això, i perquè era molt amable, la Marieta tenia sempre un cau de nens i nenes que s’estimaven més esperar-se, que no pas anar a buscar les castanyes a una altra parada. Fins i tot, si alguna criatura no duia prou diners, la Marieta li deia:
-No pateixis, ja ho trobarem un altre dia. Menja-te-les ara que són calentetes.
Allà a la vora hi havia una altra castanyera, envejosa, a qui ningú no comprava castanyes.
-No sé pas què els dóna per tenir tanta clientela! –deia, malcarada.
I aquesta castanyera rondinaire tenia tanta enveja de la Marieta que una nit, quan ningú no la veia, va robar-li totes les castanyes de la parada. L’endemà, com que feia molt de fred, tothom volia una paperineta de castanyes. La Marieta es va trobar la parada buida i es va posar a plorar desconsoladament. Però tots els nens i nenes li van dur castanyes crues perquè la Marieta les torrés. I a la castanyera malcarada li espetegaven als morros les castanyes robades.
Aleshores, la castanyera malcarada, penedida de la seva malifeta, va demanar perdó a la Marieta. Van fer les paus i, a partir d’aquell dia, van treballar juntes sempre més.
Conte publicat per l’editorial Combel, dins la col·lecció «Cavall volador. Sèrie Trot».
El passat dia 2 de novembre els nostres nens i nenes van rebre la visita molt especial. Marieta, la Castanyera, va baixar de la muntanya per portar castanyes als nostres petits. Van fer un tastet, van cantar la cançó de La Castanyera i, amb petonets i abraçades, la van acomiadar fins l’any que vinent. Adéu, Marieta!
SONA LA MÚSICA, LA RA LA RA LARITO...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada